El Bloc d'en Xavier Bastos

La Socialdemocràcia és l'opi del poble:

2011-12-22T15:59:00.001-08:00

Ja fa unes setmanes que estic donant-li voltes.
Des de ben jove m'havia considerat des de sempre socialdemòcrata; desitjant sempre un visió radicalment participativa, partint de les aportacions de l'ecologisme, l'antimilitarisme, ... però socialdemòcrata.
No hi veia alternativa viable ni desitjable. Certament sempre he pensat que calia regular el capitalisme, com qui ensenya a un gos a donar la pota.

I ara hem trobo que vist com ha anat el tripartit, vist com va la crisi, com s'ha generat, l'abast ... tot plegat trontolla. Els vells principis i creences es veuen superats per una realitat.
La revolució islandesa que tant ens amaguen els mitjans de comunicació o exemples com l'experiència de Marinaleda són dos exemples de per on avançar.

No li acabo de veure la gràcia a un sistema que permet als especuladors i als oportunistes continuar amb els seus negocis mani qui mani, fent guanys irreals, explotant a qui poden, generant plusvàlues, enriquint-se, on els delictes fiscals prescriuen sempre si ets ric ... i on l'esquerra quan governa, ho fa com una dreta però de "bon rotllo".
Això no rutlla.

LA SOCIALDEMOCRÀCIA ENS DÓNA PEIXET QUAN EL QUE VOLEM ÉS LA CANYA.

Un cop enfonsat el bloc de l'est, el capitalisme s'ha envalentonat.
Les crisis cícliques pròpies d'un sistema econòmic inestable com el capitalisme seran sempre proporcionals als moviments especulatius previs, a la fal·làcia de creixement econòmic. El creixement, la riquesa, és un miratge en el sistema capitalista excepte per uns quants; i ara el matrix del capitalisme s'ha enfonsat.

De sempre he considerat que cal ser obert de ment, mantenir un esperit crític (i autocrític) en tots els aspectes de la vida. I és en aquest sentit que crec que cal refundar el socialisme.
Bé, suposo que hi ha gent que hi deu estar pensant de fa temps.

Serà qüestió de posar-s'hi.

De moment quatre idees que em volten.

- Sense responsabilitat i compromís individual envers el conjunt de la societat el socialisme no es pot construir. Cal un canvi de mentalitat profund. Els responsables de fer retrocedir el capitalisme som totes i tots.

- Els incentius a la productivitat i a l'esforç individual s'han de mantenir.

- La llibertat individual no es pot restringir (d'informació, formació, religiosa, sexual, ...).

- El procés revolucionari serà sempre un procés inacabat, en construcció permanent.

Bé, potser que per avui ho deixi.

Solidaritat Catalana per la Independència, un nou projecte

2010-09-26T01:19:00.000-07:00

Després de 22 anys a Esquerra Republicana, he deixat aquest partit.
La nul·la voluntat de reconèixer la diversitat com un valor, la manca de democràcia interna, uns canals de participació a hores d'ara ja inexistents, la deriva neoliberal en moltes de les propostes, la insòlita persistència en una estratègia regionalista i d'entrega del poder a l'espanyolisme ... Finalment però la gota que ha fet vessar el got ha estat el vot contrari a la independència a la mesa del Parlament.

He pensat que ja n'hi ha prou. Deixem-ho aquí.
Uns anys però en que es pot dir amb orgull que hem fet avançar l'independentisme i l'hem posat al centre de l'agenda política del país juntament amb propostes ideològiques d'esquerra avançada, malgrat que la manca d'una estratègia coherent faci que ara mateix el creixement sociològic del sobiranisme no pugui ser recollit políticament.
O almenys de moment.
I per això he apostat per Solidaritat. Després de les eleccions caldrà, o almenys així ho penso, refer i reestructurar l'independentisme polític. I personalment crec que això només serà possible sota un model organitzatiu de democràcia radical; només amb unes estructures obertes i participatives podrem rellançar l'independentisme polític. Aquest refer d'estructures i repensar estratègies vers la gestió de l'independentisme sociològic per transformar-lo en un independentisme polític potent serà indispensable.
Esquerra continua apostant per esdevenir majoritaris en l'àmbit de les esquerres; Perfecte, però fent això només, no n'hi ha prou. No dóna una resposta creïble a la voluntat d'alliberament nacional. No hi ha full de ruta més enllà de la gestió del dia a dia.

Els votants d'esquerra de les generals del 2004 no demanaven fer president Zapatero, majoritàriament ho van fer per impulsar un moviment valent i agosarat d'alliberament nacional; però alguns van preferiri fer d'escolanets del PSOE i rebaixar la tensió democràtica amb l'estat. Ara, quan alguns intelectuals propers al PSC descobreixen que allò de l'Espanya plural i el federalisme és una via impossible, no aposten per Esquerra ni per ICV. Donen suport a Mas. L'estratègia per aquesta banda també ha fallat.

L'altra opció, compatible amb l'estratègia anterior d'Esquerra, és la de realitzar coalicions àmplies que permetin il·lusionar l'electorat, acumular forces i generar expectatives de canvi real. Això és el que passa a la resta de països amb moviments d'alliberament nacional. I aquesta estratègia es fa més necessària tant en quan per primera vegada diverses enquestes apunten a que comença a configurar-se una majoria social al voltant de l'autodeterminació.

Arribats a aquest punt és compatible totalment ser d'esquerres amb poder generar un projecte unitari autodeterminista transversal mantenint cadascú les seves estructures polítiques. Compatible i necessari. No es tracta de renunciar a res, es tracta de sumar.

Al País Basc, estan posant fil a l'agulla; en funció dels resultats del 28-N, anirem fent camí vers un futur més lliure o persistirem en estratègies esgotades.

De retallades i tissorades ... fins arribar a un canvi de cicle

2010-05-15T01:07:00.000-07:00

El març de 2004 acabà un cicle polític. Acabava, afortunadament, l'època de l'aznarisme. Insults, prepotència, amenaces, ... espanyolisme en versió "hardcore". Molt de soroll.

I començà l'època del "talante", entès com a una mena de "bon rotllo". Personalment mai no em va convèncer el tema, i vaig considerar un error majúscul el suport donat des de l'independentisme al govern espanyol. Però bé ... la perspectiva que dóna el temps crec que ens anirà donant la raó.
I tant de talante i bon rotllo es va anar acabant. "L'Espanya plural" es va encallar en el reconeixement primer de l'ús de la llengua catalana al Congrés diputats, per acabar descarrilant en el traspàs de rodalies o en la gestió de l'aeroport del Prat.

I del bon rotllo al desconcert i a les retallades neoliberals. Retallant el sou als funcionaris però no a les classes altes; congelant pensions (amb la pèrdua de poder adquisitiu que això suposa) però mantenint un IRPF baix als futbolistes. Retallant despesa social i mantenint una despesa militar absolutament absurda i injustificable que s'enfila a més de 18.000 milions d'euros (més de tres bilions de les antigues pessetes!!!!). Per no parlar de l'absurditat de mantenir una monarquia.
I entrem així en un nou canvi de cicle. Paradoxalment, el PSOE aplica des del poder les mateixes mesures de lluita contra la crisi que aplicaria el PP, entre les lloances de banquers i patronal; deixa perplexes i abandona els sectors socials en qui hauria de recolzar-se i dóna el govern en safata a Rajoy, el qual critica les mesures amb la boca petita sense poder però oferir cap alternativa.
El canvi de cicle a l'Espanya profunda està servit i vindrà previsiblement del bracet de Rajoy, malgrat Camps i companyia.

Catalunya però ha canviat de carril. S'ha allunyat d'aquesta dinàmica i d'aquesta lògica política.
El PP a casa nostra no mostra signes de fortalesa. Moltes cares públiques d'intelectuals d'esquerres, propers fins ara al PSC es van desmarcant. I no precisament acostant-se al PP. El PP va perdre la seva oportunitat amb tota la operació de l'etapa Piqué.

El canvi de cicle a Espanya és previsible.
A Catalunya en canvi és difícil de pronosticar cap a on acabarà evolucionant. Hi ha moltes peces encara per encaixar.
L'onada sobiranista però serà una de les peces clau. I aviat el Tribunal Constitucional pot donar un nou impuls a aquesta onada sobiranista, fent més evident la impossibilitat d'articular amb normalitat un estat espanyol on els catalans hi puguem ser amb normalitat, tal com som.

El que està clar a hores d'ara que Catalunya i Espanya caminen a hores en direccions diferents.

I per acabar, un didàctic video sobre la monarquia:

Saura autoritza 161 manifestacions de La Falange contra la democràcia i prohibeix una de Maulets contra la monarquia

2009-12-10T15:24:00.000-08:00

Interior prohibeix la concentració de Maulets Figueres contra la visita borbònica
El Departament d'Interior ha decidit il·legalitzar la concentració convocada per Maulets per tal de protestar contra la visita dels prínceps espanyols de demà.

Davant la coherència d'alguns, cal recordar ara i sempre que davant el feixisme, la intolerància, el fanatisme i l'imperialisme no s'hi juga ... ens hi va la llibertat.

Per això és trist que sigui precisament la gent que es vol hereva del PSUC qui permeti ara, ironies de la història, les manifestacions feixistes contra l'exercici de la democràcia popular que suposen les consultes per la independència de Catalunya del proper diumenge 13 de desembre.

Un video doncs d'Homenatge als qui combateren el feixisme amb les armes a la ma.

1939. Obrint Pas.

No anem bé ...

2009-06-17T11:19:00.001-07:00

Aquesta foto fot un mal! ... com em cou!
Que lluny del dir prou i plantar-nos, amb dignitat i contundència.
Que lluny de mantenir postures de fermesa i marcant el propi perfil polític.
Com bé es diu, una imatge val més que mil paraules, i en aquest cas, bé ens l'hauríem pogut estalviar!
Per què al capdavall, és la foto el que queda i el que la gent visualitza a l'hora de donar sentit i atribuir significats: en Carod rient-li les gràcies a un imperialista mentider. Res més. Ves a saber si s'estaven dient el nom del porc ... la imatge de tots dos somrient, abraçant-se amb complicitat absoluta ...
Va, no val la pena dir res més. Oi que ja m'heu entés ... Doncs això.
Però és que després de les fotos prèvies amb el Rei del país veí ... un no ho entén.
Noi, no anem bé ...
I si a tot plegat li afegim les declaracions de boicot de l'Anna Simó, la imatge de "vodevil" agafa proporcions republicanes ... En Carod i Cia. a la seva bola, com sempre. I deixant la direcció i el partit amb el compàs canviat. Sort que ja queda poc i la comèdia es va acabant. És el que té el temps, que situa cadascú al seu lloc.

Mesclat - Corrandes Colonials

2009-04-21T13:12:00.000-07:00

Au, amunt!
Que l'imperi espanyol, per fi se'n va a fer punyetes!
Ai adéu, Espanya adéu, ja marxem fotem el camp, que ara és l'hora de ser lliures!

Del BNG a Euskadiko EsKerra, o allò que no volem ser.

2009-04-21T07:13:00.000-07:00

Benegatització; neologisme que podria ser definit com a procés de pèrdua accentuada de perfil polític, el paradigma del qual seria el patit pel Bloc Nacionalista Gallec en els darrers anys. En aquest procés, el partit surt del seu espai polític propi per tal de guanyar nou electorat, en el cas del BNG avançant cap al centre; la voluntat era ben evident, captar el votant galleguista tradicionalment lligat al PP. La teoria era bona. Però els demés també hi juguen.
Doncs ni votants nous ni vells, i si es descuiden no els vota ni sa mare. Dimissió en bloc de tota l'executiva, i ja es veurà com acaba tota la història.

Aquí, a Catalunya, lluny d'aprendre, ens enroquem; i malgrat els darrers resultats electorals i les més que previsibles noves davallades electorals ... hi ha qui es nega a veure-hi més enllà dels seus nassos. És evident que alguna cosa trontolla, i negant el problema, ens allunyem de trobar-hi solucions.
La militància desmobilitzada, l'electorat desorientat, gairebé més exvotants que votants, són símptomes preocupants que a qualsevol analista no se li poden escapar o que haurien de ser suficients com per engegar un procés de reflexió serè i tranquil però en profunditat. Intern.
Si el que volem és edevenir majoritaris dins de les esquerres del país, objectiu que comparteixo, és obvi que no ens estem ensortint; al contrari, ens estem aprimant, perdent múscul. Ja no fem por.

La síndrome BNG, divorci entre l'electorat i el partit, entre la base social i el projcete polític, entre una societat civil que hauria de ser còmplice i no sap ni on és, ni on som ni cap a on anem o si anem plegats.
Volíem bastir la "Catalunya social" des d'un govern d'esquerres. Bastir polítiques de cohesió social com a porta d'entrada a la catalanitat; a un nou projecte engrescador i nacionalment no excloent. Però els altres hi juguen. I l'únic en construcció és l'Espanya social. El projecte socialista d'Espanya, on la reivindicació nacionalista i el model d'estat quedin ja definitivament fixats i tancats.
I davant això, no hi ha reacció, no hi ha anàlisi portes enfora.
Silenci. Anar dissimulant i anar tirant. I justificació del pacte en pro de l'estabilitat.

Però n'hi ha que no ens conformem.
N'hi ha que no ens val el model de partit bisagra, petit, de quadres, controlat.
N'hi ha que no entenem les crides a marxar del partit a qui discrepi.
No ens conformem amb salvar els mobles amb 12, 13 o 14 diputats.
No volem ser Euskadiko Eskerra.

Ferran Mascarell ... fent bona la dita que als sociates cal engegar-los de dos en dos.

2008-10-22T13:12:00.000-07:00

Una primera lectura a corre cuita del seu article sobre el catalanisme del nou segle XXI m'ha fet venir a la memòria aquella frase mítica del President Pujol sobre els sociates espanyols (els del PSC per entendre'ns): "engegueu-los a la merda de dos en dos".

No n'hi ha per menys.
Tanta anàlisi, tanta cosa, tant afartar-se de dir que calia posar fites, marcar rutes, omplir de contingut el catalanisme ... realment la cosa pintava bé ... i patapof! Retorn a la crua realitat.
Quin Bluf!
Ni el superministre Clos el superaria.
Quan arribes al cos de l'article, a les propostes concretes per refundar el catalanisme, res, un refregit de parides buides, mal endreçades, recosits de tòpics passats de moda. Misèria intel·lectual.

Lògic, la sobiranització del catalanisme és un fet. I teoritzar amb rigor sobre aquest catalanisme sense entrar en contradicció amb l'estat espanyol és impossible a hores d'ara.
I s'acaben dient xorrades i fent el ridícul.

L'amic Ferran hauria de fer però un nou esforç intel·lectual; agafar i repensar l'espanyolisme vintiucentista. A veure a què arriba. Mirar-se al mirall i preguntar-se si allò va enlloc i ho veu factible.
Sense cap mena de dubte, res pot enfortir més l'independentisme a Catalunya que la pròpia naturalesa d'un espanyolisme que es construeix negant Catalunya.
Un catalanisme que s'ha cansat d'anar-se a explicar i justificar i que cerca un nou espai a Europa.

L'amic Ferran insisteix en que el nou estatut ha de ser el punt de trobada, el comú denominador. Crec que hi ha pocs exemples en política comparada en que un text legal refrendat per sufragi universal hagi estat posteriorment esmenat o modificat, però encara menys, que en tant poc temps s'hagi revelat insuficient, caduc i desfasat.

Ai! Aquest sociates, de dos en dos!!

Democràcia 2.0: Construïnt el Dret a Decidir

2008-10-16T14:12:00.000-07:00

Fa uns dies van sortir a Racocatalà uns articles força interessants on es desmuntaven els tòpics interessats que l'imperialisme espanyol ha creat al voltant del procés autodeterminista català, si més no a nivell de Principat.
Tòpics i auto enganys que a voltes semblen afectar la pròpia direcció del sistema de partits nacionalistes.
1. No som majoria.
2. Independentisme = desinformació.
3. No podem guanyar mai.

És l'hora de començar a arrossegar la societat.

Què podem fer els catalans davant la ingent maquinària de l'estat? Espanya funciona i ven. Ser espanyol és xulo. Subtilment i sense ni adonar-te.

Només hi ha una sortida; des de la base i de manera transversal.
Perquè malgrat tot hi ha país. Molt país i molt espai sociològic per encara créixer.
I abonar per recollir més endavant.

Democràcia participativa.
Preparar la societat per a exercir el seu dret a l'autodeterminació; i això passa per anar donant la paraula a la societat.
Els polítics, els nostres, han de cedir quotes de participació; pensar i repensar bones pràctiques municipalistes.
Ara hi ha una plataforma de nom "Decidim" que sembla que vulgui treballar en aquesta direcció.
És un imperatiu estratègic de primer ordre. Només amb un procés d'empoderament col·lectiu, d'auto confiança, de rearmament de les estructures socials de participació de la ciutadania mitjançant la delegació progressiva de quotes de poder polític, de caràcter decisori o consultiu, que permeti a la ciutadania engegar un procés gradual d'enfortiment moral i que afiançi els processos i la confiança en el propi sistema polític català, diferenciat de l'espanyol.
Un sistema basat en la participació creixent i responsable, que faci créixer la consciència de subjecte de dret col·lectiu en el poble català.
A partir de la formació i de la corresponsabilitat compartida entre institucions, ciutadans i partits.
Res més complexe, però res més potent.
Si ho sabéssim fer, no ens podrien aturar. Però a la vegada, sense engegar un procés ben pensat i progressiu cap a un nou model de democràcia 2.0, no és possible engegar després un procés com el que s'especula pel 2014.

La raó de la democràcia, la força dels vots és l'única arma que ens farà lliures.
Quantes més veus s'escoltin, més aprop serem; cedim doncs la paraula.

A voltes amb la crisi ...

2008-09-30T14:18:00.001-07:00

Aquestes darreres setmanes vàries empreses de la zona de Montcada han anat tancant. La crisi ha saltat de les pantalles de la televisió i s'hi ha instal·lat al carrer i a les cases. Veus més pares que acompanyen els nens a l'escola. Comences a saber noms de gent que coneixes que de cop i volta està sense feina. Gent preocupada.

En Leopoldo Badia, professor de IESE durant més de 30 anys és autor d'un interessant i sembla que didàctic article que explica la crisi actual i el seu origen.

Ell s'hi refereix com a la "Crisi financera Ninja".

(cliqueu a la imatge per anar a l'article)

Vinga, us deixo un enllaç i una cançoneta amb molta energia, que de ben segur que la necessitarem.

Salut, i com sempre, Visca la Terra!

Us deixo l'enllaç per si algú s'ha perdut o vol visitar el bloc d'en Leopoldo Badia:
http://leopoldoabadia.blogspot.com/

Carod 0 - Puigcercós KO (I)

2008-09-26T13:19:00.000-07:00

I més d'un pensarà que m'he begut l'enteniment.
Deixeu-me que m'expliqui i intentaré ser breu.
De tants anys de pactes i d'anar plegats, tots sabem que en el fons aquests dos personatges han acabat sent intercanviables a nivell de propostes estratègiques i ideològiques.

Hi ha diferències en el tarannà, en la manera de treballar, de fer equip. Però més enllà de tot això, el puigcercocisme ha fet seu tot el corpus ideològic del carodisme. I per això es dilueix.
En Carod, malgrat tot, ha estat el guanyador intel·lectual del darrer Congrés Nacional del partit, no en tinguem cap dubte.
El patriotisme social, la pluja fina, el gradualisme, la governabilitat com a una fi en si mateixa, ... tots aquests conceptes han anat fent forat.

Els mites del carodisme, s'escampen i són dogma de fe en tot l'oficialisme. Mites basats en la por a ser fora del govern de torn.
Axiomes ben senzills repetits una vegada darrera una altra, fins al cansament.
1. Qui trenqui el govern rebrà un càstig electoral.
2. Tot partit ha de voler estar a govern.
3. Hem de deixar de ser un partit de pancarta i passar a ser un partit seriós.
4. No es pot estar al govern i darrera les pancartes a la vegada.
5. Aportant estabilitat al govern i fent polítiques d'esquerres que cohesionin la societat, farem créixer l'independentisme i la base electoral del partit.
6. Cal deixar de ser el partit del "NO".

I de tot això què n'hi ha d'aprofitable, més enllà de la concepció de catalanisme obert i que vol (i necessita) sumar nous adeptes a la causa? Tampoc res de nou sota el sol.
Un té la sensació d'anar perdent bous i esquelles; és com si anem afegint aigua al vi; al final allò que tindrem ja no serà ni vi ni aigua; i no ho voldran ni els qui els agrada el vi ni els qui els agrada l'aigua.

I la paradoxa és que cada vegada hi ha més nació i menys partit. Sortosament, el país no està per tantes punyetes.

Més enllà dels mites, hi ha la realitat.

I el puigcercocisme ha fet seu tot aquest missatge.
Obviant que qualsevol opció política ha de tenir credibilitat abans de res, i en el nostre cas un full de ruta clar i pautat de com arribar als objectius fixats.
La gent no ens vota només per a gestionar unes determinades àrees de govern amb major o menor encert.

Dir com evolucionarà tot plegat és massa agossarat.
Però qui hauria d'ajudar a refer ponts i complicitats, és obvi que fa tot el contrari del que hauria d'estar fent.

Una mica de música: Verges 2007

2008-09-25T15:06:00.000-07:00

Per treure'ns de sobre el mal humor sempre va bé una mica de música.
A veure si us agrada.
La vaig estar buscant i no la trobava ... fins fa tres dies.

Deriva neoliberal o ximpleria?

2008-09-25T11:44:00.000-07:00

Avui m'ha arribat l'Esquerra Nacional nº 109.

En primera pàgina i en forma de titular, un acudit. Estem bromistes. I tot fent broma anem insultant als treballadors i treballadores públics.

Sento vergonya aliena.

Molt parlar de partit seriós, de govern, i bla, bla, bla. No n'hi ha més.

Ara bé, ximpleria o deriva neoliberal? No és el primera relliscada, i tot fa intuir que no serà pas la darrera. Que si l'estat s'ha "d'aprimar", que si els treballadors públics som (jo en sóc, potser per això m'emprenyo encara més) una mena de bandolers urbanites que assaltem les finances públiques ... Una perversió de la realitat com qualsevol altra. I és que hi ha qui confon lluitar contra el colesterol amb la matança del porc.

Anem contra l'Estat espanyol, per imperialista, per ineficient alhora de prestar béns i serveis als ciutadans catalans i repartir-ne la riquesa, per patriarcal, per un munt de raons ... però no podem negar la necessitat de bastir un model d'estat català del benestar.

Igualment cal superar la concepció de l'esquerra sucursalista i espanyolista del PSC-PSOE i IC, clientelar i que fomenta veritables "tumbones laborals" i usuaris professionals dels serveis socials.

Som molts els treballadors públics que entenem aquesta feina com una responsabilitat envers el conjunt de la societat a la que servim i a la que volem donar el millor.

A les antípodes d'aquells qui concebeixen les menjadores polítiques i els càrrecs de responsabilitat per anar fent estructura de partit.

I noves relliscades que vindran: una llei d'educació que obre la porta a la gestió privada de les escoles públiques, la gestió de serveis sanitaris en consorcis amb entitats i empreses privades que degraden el servei (la gestió del Parc Taulí de Sabadell ja n'és un clar exemple), la pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors i treballadores, ...

Diguem-los-hi ximples si voleu.

Però mentre allò que es coneixia com a Puigcercocisme es desfà i perd referents, idees i valors, l'actual direcció dóna pals de cec i fa allò que mai es pot fer en política: el ridícul.